L'enfocament sistèmic es diferència de la resta de pensaments. Els altres consideraven a la persona aillada del seu context, únicament com a individu. Fins aleshores el problema que tenia una persona era del mateix pacient. En canvi, l'enfocament sistèmic planteja un punt de vista diferent: el pacient com a persona que manifesta el problema, del qual ell no ha de ser exclusivament el culpable. Les persones interiorment tenen el problema i manifesten el conjunt de relacions en el que es troben inmerses. Depén del context en el que3 es trobin manifestaran uns simptomes o uns altres.
L'enfocament sistèmic no es basa en toerories psicològiques, es basa en la Teoria General de Sistemes i en la Cibernètica. El primer es refereix a un conjunt de persones amb relacions (com una família), on hi ha una interdependència, tot està relacionat amb tot i es produeix una interacció constant. Si un fa una cosa, afecta també als altres. El seu funcionament es podria comparar amb l'efecte papallona.
Un altre element interessant de l'enfocament sistèmic és que per una banda no cal i per l'altre no es pot arribar a determinar les causes exactes que influeixen en el comportament humà. La xarxa és tant complexe i àmplia que és impossible. L'envocament sistèmic diu que tot és causa i conseqüència a la vegada. Què va ser primer l'ou o la gallina?
Tornant a fer referència als contextos en els que es troba la persona, si aquests no són saludables (insalubles) la persona manifesta simptomes, tot i que en aquest cas el problema no és de la persona, sino del context o sistèma en el que es troba. Seguint els passos de l'enfocament sistèmic, si tot està relaconat, no cal que el psicòleg tracti només a la persona en concret.
A partir d'quí, entre els anys 1950-1960 neix la teràpia familiar, a càrrec de Gregory Bateson i Milton Erickson.
Bateson va definir dos tipus d'interaccions quan es va dedicar a estudiar els grups indigenes. D'aquestes interaccions en va dir: relacions simètriques i relacions complementàries.
- Relació simètrica: Diversos elements del sistema interactuen de forma semblant (en escalada o en desescalada). Pot ser de tipus constructiu o destructiu.
- Relació complementària: Diversos elements del sistema interactuen de forma diferent (rols diferents). Pot ser de tipus constructiu o destructiu.
La teràpia basada en aspectes sistèmics, s'interessa en les possibles modificacions dels sistemes de relacions, on es donen les relacons simètriques o complementàries.
La teràpia sistèmica utilitza també conceptes evolutius, per exemple considerant diferents fases del desenvolupament, per exemple d'un sistema familiar. D'aquesta forma dóna importancia no només al que succeeix a cada fase, sinó també a les crisis que acompanyen el pas de cada fase evolutiva cap a l'altre. La forma en que es modifiquen les pautes de relació en un sistema, la finalització de la utilitat d'un sistema de relacions específic i el pas a altres sitemes nous, la construcció dels mateixos, etc.
PRÀCTICA
Aquesta pràctica consisteix en elaborar 4 seqüències de les relacions enumerades anteriorment: 2 de relacio simètrica (1 constructiva i 1 destructiva) i 2 de relació complementària (1 constructiva i 1 destructiva).
Simètrica constructiva:
2 homes amb un negoci.
Simètrica destructiva:
Reunió de veïns.
Complementària constructiva:
Un jefe amb el seu treballador.
Complementària destructiva:
Reflexió
D'aquesta pràctica, una de les coses que m'ha semblat més interessant és la relació de causalitat que poden tenir els fets. Tal i com he comparat en la introducció, l'exemple de l'efecte papallona descriu perfectament els exemples emprats en la pràctica. Mostra com un petit fet pot causar un altre fet i així successivament. Fins i tot pot arribar a produïr grans esdeveniments o catastrofes; es tracta de relacions en cadena que bé poden ser directes o inderectes.
Després d'entendre el funcionament i bases de l'enfocament sistèmic, m'ha permés veure els problemes des d'un nou punt de vista. L'enfocament sistèmic considera que les persones tenen interiorment el problema i que manifesten el conjunt de relacions en el que es troba inmers. Per tant el problema ja no és solament de l'individu, aïllant al pacient del seu context, sino que el problema també és el context.
En la meva opinió, aquest punt de vista és molt interessant, perquè sí que és veritat que moltes vegades les persones tenen problemes com a conseqüència de l'entorn i context en el que es troben. Així que el problema en aquest cas sería el context. Però al mateix temps penso que tot i que el context sigui el problema, qui realment té el problema és la persona i per tant és ella mateixa qui ha de buscar una solució. Partint d'aquest punt de vista, solucionar molts dels problemes sería més fàcil, ja que només canviant l'entorn o canviant de context a la persona que manifesta el problema aquest es solucionaría.
No obstant, tot i que coincideixo força amb el pensament de l'enfocament sistèmic, sobretot amb el que diu de que tot és causa i conseqüència de tot, discrepo en alguns punts. Penso que en alguns casos el problema sí és l'individu, i no ha de ser el seu context. A vegades el context o entorn és totalment favorable, però pel que sigui una persona té certs problemes que deriven del seu interior i que no estan causats per ningú més que per ella mateixa.
En conclusió, l'enfocament sistèmic i la causalitat circular tenen un sentit molt llògic i raonable. Però hi ha una qüestió clau que fa que sigui impossible saber que s'ha de fer exactament per trencar la cadena de relacions i sol·lucionar el problema en qüestió.
La pregunta és: quina és la peça que cal tocar perquè es produeixi el canvi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada