PRÀCTICA 7: ACTITUTDS ROGERIANES

CARL ROGERS
Carl Rogers va neixer al 1902 a Oak Parc, a Chicago. El seu pare era enginyer civil i la seva mare cuidava de la llar. La seva educació va començar directament a segon grau, ja que sabia llegir inclús abans d'entrar a parvulari.
Quan Carl tenia 12 anys, la seva família va traslladar-se al camp, on Rogers va ser solitari, independent i autodisiplinat.
Va anar a la Universitat de Wisconsin a estudiar agricultura. Més tard abandonaria per estudiar teologia.
 L'any 1922 va fer un viatge a la Xina, el qual va fer que es plantegés la seva religió.  Després de graduar-se, va marxar a Nova York on va començar a anar a la Union Theological Seminary, una famosa institució religiosa liberal. Totes aquestes experiències el van portar a deixar els estudis teològics. Però això el va permetre començar a fer d'altres en l'àmbit psicopedagògic. Després d'un any d'estudis a l'Institute for Child Guidance de New York, va passar al Child Study Department de Rochester.
Al 1924 es casa amb Helen Elliot, amb qui té dos fills. Fascinat i estimulat per les teories d'Otto Rank i la corrent europea del Existencialisme, Rogers publica al 1939 el seu primer llibre: "The Clinical Treatment of the Problem Child". Gràcies a això va tenir una càtedra de psicologia clínica a Ohio.
Al 1942 forma les bases de la seva psicoteràpia centrada en el client una de les peces més importants de la psicologia humanista.
Més endevant, al 1944, torna a Chicago, on crea el primer counseling center, en el qual fa servir la seva terapia i realitza investigacions. Fruit d'aquestes sorgeix un nou llibre, "Client-centered-Therapy, que recull els punts fonamentals del pensament de Rogers.
L'any 1957 obté la càtedra de Psicologia i Psiquiatria de la Universitat de Wisconsin. En el seu departament de psiquiatria Rogers experimenta la seva "terapia centrada en el client" amb pacients psicòtics, obtenint exitosos resultats que publica al 1967 en el seu llibre "The Therapeutic Rlationship and its Impact: A Study of Schizophrenia".
Al 1964 deixa l'ensenyament i es trasllada a California, al Western Behavioural Science Instiute de La Jolla.
Al 1969 va fundar el Center for the Study of the Person i , successivament, l' Institute of Peace, per l'estudi i la resolució de conflictes.
Carl Rogers va morir al 1987 d'un atac de cor.


PSICOLOGIA HUMANISTA 


Hem d’emmarcar a Rogers dins la psicologia humanista (considerada la tercera força en psicologia). Ell juntament amb Maslow (teòric de la psicologia humanista) es revolten contra les ideologies dominants, se senten incòmodes amb el conductisme.
Carl Rogers anomenava als seus pacients, clients. No els deia què havien de fer, simplement donava les pautes perquè cadascú trobés el seu camí de creixement. Rogers defensava que el psicòleg és només un complement per tal de que es dongui el procés. D'aquesta manera, el protagonista passava a ser el client, que era el responsable de dirigir el procés. La psicología humanista es basa en la confiança, confiar en que cada persona trobarà el seu camí mogut pel seu benefici.
Tot i així, Rogers deia que hi ha contextos saludables, que promouen el creixement, i d'altres no tant saludables. També hi ha persones que faciliten la comunicació i el benestar i persones que davant la frustració reiterada per la incompresnsió, es tanquen i no volen explicar res important de sí mateixos a ningú.
Carl deia que per tal de que es donguin aquestes condicions òptimes, cal que la persona es trobi en un context de relació amb els altres de manera que experimenti en si mateix 3 actituds necessàries:

 1) Acceptació incondicional: Consisteix en acceptar les persones tal com són. Tot i que això no implica estar  d'acord amb el que fa. El fet de ser una persona ja mereix un apreci especial.

 2) Comprensió empàtica: Intentar experimentar el que l'altre persona sent. Posar-se en la pell de l'altre.

 3) Autenticitat/ Congroència/ Coherència: El psicòleg ha de sentir, pensar i actuar sense contradiccions.

Psicoteràpia centrada en el client
http://www.youtube.com/watch?v=3yW68OwaDUs&feature=related  (Part 1)
http://www.youtube.com/watch?v=7CrVoJ1Q8O8&feature=related    (Part 2)

REFLEXIÓ 

Carl Rogers parla de les 3 actituds necessàries: acceptació incondicional, comprensió empàtica i autenticitat. Personalment, em sembla molt interessant el punt de vista de Rogers, que enfoca la seva terapia en el client. La seva teoria, així com la de la psicologia humanista, es basa en la confiança del pacient. En aquest tipus de terapia, el "client" és qui ha de dirigir el seu propi procés i trobar així el camí que sigui més beneficiós.
Tot i que trobo molt admirable la forma de pensar de Rogers, també penso que aquesta maxima confiança en el pacient no és sempre eficient. Les persones que acudeixen a una psicoteràpia sovint tenen problemes que no els permeten veure la realitat en sí. És per això que crec que els pacients o clients, poden necessitar el psicòleg com alguna cosa més que un complement (com diu Rogers).
No obstant, considero que les tres actituds exposades per Carl són essencials per a un bon psicòleg.

Per dur a terme aquesta pràctica, vam veure a classe un documental anomenat: "Pensant en els altres", emès per tv3 al programa 60 minuts.
El documental tracta sobre el rodatge durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa. El protagonista, junt amb els nens, és el mestre Toshiro Kanamori, que a més d'exercir la seva feina com a mestre, intenta donar lliçons d'empatia i comprensió.
El documental em semblar fascinant. Em va agradar molt veure com hi han diferents formes d'ensenyar, molt més humanes que les que estem acostumats a veure. El mestre Kanamori, ensenya els nens el respecte i l'empatía. Ho fa mitjançant el diàleg i la reflexió personal. Exercicis mostrats en el vídeo com el de la llibreta o el diàleg a classe, mostren els efectes positius que tenen sobre aquests nens. Així com el respecte entre ells que va aconseguint al llarg del curs.
Un dels conceptes que més es treballen en el documental, és l'empatia. Penso que és molt important saber posar-se en la pell dels altres i aconseguir entendre els seus sentiments. Els nens del mestre Toshiro ho aconsegueixen. Per exemple, quan tots mostren comprensió i igualtat davant la mort de l'avi d'una de les nenes o del pare d'un dels nens.
Crec que aquests tipus d'ensenyaments haurien d'utilitzar-se més sovint, ja que al mateix temps que aprenen coneixements, es formen com a persones.
Avui en dia, molta gent és egoísta i només es preocupa per sí mateixa. Obliden que els altres també som persones i que segurament som molt més similars entre nosaltres del que pensen. La majoria de sentiments de dolor o d'alegria els experimentem tots d'una manera o d'altre.

Al mateix temps, trobo que aquestes habilitats són imprescindibles i necessàries per a la feina d'un psicòleg.
En conclusió, crec que és un documental molt recomanable, ja que et fa reflexionar i veure les coses des de un altre punt de vista. A més a més, trobo que el mestre Toshiro Kanamori mostra de forma clara les actituds de les que parlava Rogers.