PRÀCTICA 7: ACTITUTDS ROGERIANES

CARL ROGERS
Carl Rogers va neixer al 1902 a Oak Parc, a Chicago. El seu pare era enginyer civil i la seva mare cuidava de la llar. La seva educació va començar directament a segon grau, ja que sabia llegir inclús abans d'entrar a parvulari.
Quan Carl tenia 12 anys, la seva família va traslladar-se al camp, on Rogers va ser solitari, independent i autodisiplinat.
Va anar a la Universitat de Wisconsin a estudiar agricultura. Més tard abandonaria per estudiar teologia.
 L'any 1922 va fer un viatge a la Xina, el qual va fer que es plantegés la seva religió.  Després de graduar-se, va marxar a Nova York on va començar a anar a la Union Theological Seminary, una famosa institució religiosa liberal. Totes aquestes experiències el van portar a deixar els estudis teològics. Però això el va permetre començar a fer d'altres en l'àmbit psicopedagògic. Després d'un any d'estudis a l'Institute for Child Guidance de New York, va passar al Child Study Department de Rochester.
Al 1924 es casa amb Helen Elliot, amb qui té dos fills. Fascinat i estimulat per les teories d'Otto Rank i la corrent europea del Existencialisme, Rogers publica al 1939 el seu primer llibre: "The Clinical Treatment of the Problem Child". Gràcies a això va tenir una càtedra de psicologia clínica a Ohio.
Al 1942 forma les bases de la seva psicoteràpia centrada en el client una de les peces més importants de la psicologia humanista.
Més endevant, al 1944, torna a Chicago, on crea el primer counseling center, en el qual fa servir la seva terapia i realitza investigacions. Fruit d'aquestes sorgeix un nou llibre, "Client-centered-Therapy, que recull els punts fonamentals del pensament de Rogers.
L'any 1957 obté la càtedra de Psicologia i Psiquiatria de la Universitat de Wisconsin. En el seu departament de psiquiatria Rogers experimenta la seva "terapia centrada en el client" amb pacients psicòtics, obtenint exitosos resultats que publica al 1967 en el seu llibre "The Therapeutic Rlationship and its Impact: A Study of Schizophrenia".
Al 1964 deixa l'ensenyament i es trasllada a California, al Western Behavioural Science Instiute de La Jolla.
Al 1969 va fundar el Center for the Study of the Person i , successivament, l' Institute of Peace, per l'estudi i la resolució de conflictes.
Carl Rogers va morir al 1987 d'un atac de cor.


PSICOLOGIA HUMANISTA 


Hem d’emmarcar a Rogers dins la psicologia humanista (considerada la tercera força en psicologia). Ell juntament amb Maslow (teòric de la psicologia humanista) es revolten contra les ideologies dominants, se senten incòmodes amb el conductisme.
Carl Rogers anomenava als seus pacients, clients. No els deia què havien de fer, simplement donava les pautes perquè cadascú trobés el seu camí de creixement. Rogers defensava que el psicòleg és només un complement per tal de que es dongui el procés. D'aquesta manera, el protagonista passava a ser el client, que era el responsable de dirigir el procés. La psicología humanista es basa en la confiança, confiar en que cada persona trobarà el seu camí mogut pel seu benefici.
Tot i així, Rogers deia que hi ha contextos saludables, que promouen el creixement, i d'altres no tant saludables. També hi ha persones que faciliten la comunicació i el benestar i persones que davant la frustració reiterada per la incompresnsió, es tanquen i no volen explicar res important de sí mateixos a ningú.
Carl deia que per tal de que es donguin aquestes condicions òptimes, cal que la persona es trobi en un context de relació amb els altres de manera que experimenti en si mateix 3 actituds necessàries:

 1) Acceptació incondicional: Consisteix en acceptar les persones tal com són. Tot i que això no implica estar  d'acord amb el que fa. El fet de ser una persona ja mereix un apreci especial.

 2) Comprensió empàtica: Intentar experimentar el que l'altre persona sent. Posar-se en la pell de l'altre.

 3) Autenticitat/ Congroència/ Coherència: El psicòleg ha de sentir, pensar i actuar sense contradiccions.

Psicoteràpia centrada en el client
http://www.youtube.com/watch?v=3yW68OwaDUs&feature=related  (Part 1)
http://www.youtube.com/watch?v=7CrVoJ1Q8O8&feature=related    (Part 2)

REFLEXIÓ 

Carl Rogers parla de les 3 actituds necessàries: acceptació incondicional, comprensió empàtica i autenticitat. Personalment, em sembla molt interessant el punt de vista de Rogers, que enfoca la seva terapia en el client. La seva teoria, així com la de la psicologia humanista, es basa en la confiança del pacient. En aquest tipus de terapia, el "client" és qui ha de dirigir el seu propi procés i trobar així el camí que sigui més beneficiós.
Tot i que trobo molt admirable la forma de pensar de Rogers, també penso que aquesta maxima confiança en el pacient no és sempre eficient. Les persones que acudeixen a una psicoteràpia sovint tenen problemes que no els permeten veure la realitat en sí. És per això que crec que els pacients o clients, poden necessitar el psicòleg com alguna cosa més que un complement (com diu Rogers).
No obstant, considero que les tres actituds exposades per Carl són essencials per a un bon psicòleg.

Per dur a terme aquesta pràctica, vam veure a classe un documental anomenat: "Pensant en els altres", emès per tv3 al programa 60 minuts.
El documental tracta sobre el rodatge durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa. El protagonista, junt amb els nens, és el mestre Toshiro Kanamori, que a més d'exercir la seva feina com a mestre, intenta donar lliçons d'empatia i comprensió.
El documental em semblar fascinant. Em va agradar molt veure com hi han diferents formes d'ensenyar, molt més humanes que les que estem acostumats a veure. El mestre Kanamori, ensenya els nens el respecte i l'empatía. Ho fa mitjançant el diàleg i la reflexió personal. Exercicis mostrats en el vídeo com el de la llibreta o el diàleg a classe, mostren els efectes positius que tenen sobre aquests nens. Així com el respecte entre ells que va aconseguint al llarg del curs.
Un dels conceptes que més es treballen en el documental, és l'empatia. Penso que és molt important saber posar-se en la pell dels altres i aconseguir entendre els seus sentiments. Els nens del mestre Toshiro ho aconsegueixen. Per exemple, quan tots mostren comprensió i igualtat davant la mort de l'avi d'una de les nenes o del pare d'un dels nens.
Crec que aquests tipus d'ensenyaments haurien d'utilitzar-se més sovint, ja que al mateix temps que aprenen coneixements, es formen com a persones.
Avui en dia, molta gent és egoísta i només es preocupa per sí mateixa. Obliden que els altres també som persones i que segurament som molt més similars entre nosaltres del que pensen. La majoria de sentiments de dolor o d'alegria els experimentem tots d'una manera o d'altre.

Al mateix temps, trobo que aquestes habilitats són imprescindibles i necessàries per a la feina d'un psicòleg.
En conclusió, crec que és un documental molt recomanable, ja que et fa reflexionar i veure les coses des de un altre punt de vista. A més a més, trobo que el mestre Toshiro Kanamori mostra de forma clara les actituds de les que parlava Rogers.

PRÀCTICA 5: SIGMUND FREUD (PASIÓN SECRETA).

A classe vam veure la pel·licula Freud, pasión secreta:

És una pel·lícula de l'any 1962, dirigida per John Huston.
Es tracta d'una pseudo-biografía que descriu a partir de 1885, cinc anys de la vida del psicòleg Sigmund Freud. Quan es va fer la pel·lícula, molts dels seus companys rebutjaben tractar pacients d'histèria, perque creien que només eren simulacions per cridar l'atenció. Però Freud va començar a utilitzar la hipnosis per trobar les raons de les psicosis. 


Després de veure la pel·lícula, vaig decidir que la pràctica es centraria en la hipnosis, ja que és un tema que em crida molt l'atenció.


Què és la hipnosi? 
La hipnsosi és una tècnica amb la que s'aconsegueix un estat psiquic-fisiològic diferent de l'estat de vigilia normal.
L'electro-encefalograma d'una persona hipnotitzada és diferent del d'una persona desperta o dormida en son natural. Aquest estat es caracteritza per una gran suggestibilitat.

Sigmund Freud, va investigar la hipnosi amb profunditat. Va ser deixeble de les famoses escoles de La Salpetriere amb el Dr. Charcot i de l'Escola de Nancy amb el Dr. Bernheim. 
Al principi Freud va utilitzar la hipnosi per el tractament de les neurosis, però posteriorment va deixar de banda aquesta tècnica per formular la seva teoría del Psicoanàlisi.




Història de la hipnosi


Existeixen precedents històrics de l'us de tècniques similars a la hipnosi, emprada pels egipcis en els anomenats Temples del Somni.
Els estats de "tràngol" estan descrits des de l'antiguitat. A les cultures no occidentals s'utilitzaven sobretot per part de "curandderos" i sacerdots. 
La hipnosi que avui coneixem va començar fa dos segles a França. La paraula hipnosi prové del grec "hypnós" (somni), paraula definida per James Braid al 1843 seguint el que ja havia començat a París un metge alemany: Franz Anton Mesmer, sota el nom de "magnetisme animal".


MESMER
Mesmer va ser el descobridor d'una peculiar forma de curar malalties, basada en la suggestió. Va arribar a París l'any 1778 amb la reputació de creador de miracles. 

Es deia que havia tornat la vista a una jove de Viena. La forma de treballar de Mesmer era molt teatral. Deia que ell era capaç d'acumular una porció del "flux universal" i transmetre'l als seus pacients.
La tècnica de Mesmer va tenir molt d'èxit, però al cap d'un temps (després d'investigacions i crítiques) el seu negoci va anar caient. Els pacients van adonar-se  de que tot el que deia eren mentides i els seus mètodes eren inmorals. 
Tot i així, es pot considerar que el mètode de Mesmer va ser precursor de futures investigacions i aplicacions en la medicina psicosomàtica. 


BERNHEIM, LIÉBEAULT I CHARCOT
Hipòlit Bernheim, psiquiatre nascut a Alsacia, era professor de la facultat de Medicina d'Estrasburg, a l'ultim quart del segle passat, quan va contactar amb Liébeault, el qual había desenvolupat un mètode hipnòtic molt semblant al que s'utilitza avui dia. 
Junts van crear "l'Escola psicològica de Nancy", espcialitzada en l'estudi de la hipnosi, i oposada a "l'Escola neurofisiològica de Paris" de l'Hospital de la Salpetrière, en la que el neuròleg francés més important aleshores, Charcot, donava les seves lliçons de neurología, però també de psiquiatria i hipnosi. Sigmund Freud va ser un dels seus alumnes. 
L'escola de Nancy, va treballar de forma més callada i discreta. Les publicacions de Bernheim són predecessores de la medicina moderna psicosomàtica i de les aplicacions de la hipnosi en aquest tipus de malalties. 

JAMES, PRINCE, JANET, BREUER, FREUD
L'interés de la hipnosi es va mantenir als Estats Units a través dels escrits de William Mames, Morton Prince i Boris Sidis, interessats per les extranyes manifestacions de diversos pacients histèrics amb doble personalitat o amb personalitat múltiple. A Europa, Janet va introduir el concepte de l'inconscient i va utilitzar la hipnosi com un mètode per accedir a les parts més desconegudes de la consciència. Breuer i Freud empraven la regresió hipnòtica com a base per arribar  a l'anàlisi dels continguts inconscients traumàtics. Freud va deixar més endevant la tècnica, al desenvolupar el mètode psicoanalític.


SEGLE XX
L'interés per la hipnosi, molt fred en les primeres dècades del s.XX, fa resorgir durant la primera guerra civil espanyola i més endevant a la segona guerra mundial, quan els psiquiatres de l'exèrcit van advertir que la tècnica era útil per resoldre els estats de tràngol anomenats "neurosis de trinxera". Santiago Montserrat Esteve va aplicar la tècnica a les Forces de la Generalitat de Catalunya. Kardiner i Siegel van aplicar les mateixes solucions als EEUU durant els anys 45-50.
Als anys 50 va apareixer una febre investigadora sobre la hipnosi. La prestigiosa American Psychiatric Assotiation va reconeixer el valor de la hipnosi com legítim mètode terapèutic, i avui en dia, una divisió de la APA està dedicada al seu estudi i investigació. 


SOFROLOGÍA I HIPNOSI
Durant els anys 60 van apareixer els treballs d'un metge colombià, A.Caycedo, qui, treballant a Barcelona va desenvolupar una espècie de redescobreixement de la hipnosi, sota el nom de "Sofrología" (que en grec significa descans). La seva exposició va atraure a molts professionals. Els deixebles de Caycedo van enriquir la sofrologia amb diverses aportacions i tècniques de meditació. Però la sofrología només ha estat un intent per revitalitzar la hipnosi en èpoques on ja esatava força oblidada, a base de amagar-la sota un altre nom i embellir-la amb un discurs orientalista, fàcil de vendre. 


HIPNOSI CLÍNICA


http://www.youtube.com/watch?v=ySOkD0EqEFA


Un altre dels noms importants dins de la hipnosi és Milton Erickson. Va ser un metge i hipnoterapeuta d'Estats Units, pioner en el canvi de les tècniques d'hipnosi aplicades a la psicoteràpia.
Va insistir molt en el paper que juga l'inconscient, no entés a la manera de Freud sino com una reserva de recursos personals per resoldre per sí mateix la problemàtica de cada individu. Milton Erickson va establir les bases d'importants línies dins de la psicoteràpia breu. Entre els que s'inclouen diversos punts de vista psicoterapeutics: programació neurolingüística, la Teràpia Sistemico-Estratègica, la Teràpia orientada a les solucions i d'altres van ser influides pel pensament d'Erickson. 


REFLEXIÓ


He escollit el tema de la hipnosi perquè des de que vam començar la carrera, hem sentit molt a parlar sobre això. Sobretot de la relació de Freud amb la histèria i la hipnosi. Vaig pensar que seria interessant buscar més informació sobre la hipnosi a partir de la pel·lícula sobre Freud, on apareix força aquest tema. 
Després de fer la pràctica, he arribat a la conclusió de que la majoria de la gent desconeix què és i de què tracta la hipnosi. La gent considera que aquest tema és un misteri o que és parapsicologia, però en realitat no és tal i com pensen que és. 
Com ja he comentat en altres pràctiques, penso que hi han conceptes que han marxat de l'àmbit científic i psicològic per passar a ser simples mites que s'expliquen al carrer. La hipnosi s'ha introduit de forma tant popular entre la població, que fins i tot es fan programes de televisió, confonent aquesta tècnica com un espectacle misteriós i màgic. I creant opinions i coneixements falsos sobre les persones. 


En conclusió, penso que no hauriem de parlar tant ràpid de coses que no sabem o de les quals no tenim els coneixements necessàris com per a opinar. Està clar que tothom té dret a la opinió, però no a la divulgació d'afirmacions erronies i inventades. 
A la universitat, un professor ens va posar un exemple que em sembla molt cert: "oi que ningú s'atreviria a opinar ni treure conclusions d'un tema de física si no en sap lo suficient? Doncs tot i no saber res de psicologia, la gent s'atrebeix a donar la seva versió". 
I és per això que molts temes, sobretot del psicoanàlisis, han anat més enllà de la veritat s'han convertit en mites urbans. 

PRÀCTICA 4: MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ


Al segle XX hi ha dues corrents: conductisme i psicoanàlisi (S. Freud). Aquest últim es fomenta en la idea de que la psicologia ha d'estudiar els estats de consciència. Freud era metge, però es va trobar amb un tipus de manifestació física molt curiosa: la histèria. Es tractava de paràl·lsis, ceguera, sordesa, etc, sense cap lesió física observable. Per tant, era una lesió psicològica. Freud va plantejar-se si totes les simptomatologies que estudiava tenien una causa física i decideix assistir a unes sessions terapeutiques d'hipnosi. Durant aquest estat, els pacients perdien la lesió i un cop acabada la hipsnosi tornaven a tenir-la. Així que Freud va decidir estudiar hipnosi a França i després de molts estudis va arribar a algunes conclusions. Les persones que perdien la lesió en estat d'hipnosi i després no ho recordaven, Freud pensa que les persones tenen una part conscient i una inconscient.
La part conscient diu que és petita en relació amb la inconscient (1/7 part), les 6/7 parts restants són l'indonscient. Aquest plantejament es considera la tercera gran revolució, després de l'afirmació de Copernic de que la Terra no era el centre de l'Univers i la de Darwin afirmant que els humans som una espècie més.
Sigmund Freud diu que a l'inconscient hi han records, desitjos, impulsos, passions, etc. Però hi ha una franja en la que l'inconscient pot revelar coses al conscient (el pre-conscient). El camí bàsic per entendre l'inconscient a través del consient són els somnis, que segons Freud tenen un llenguatje xifrat que cal saber interpretar.

Altres autors psicoanalistes van utilitzar altres tècniques per entrar dins d'aquest inconscient. Carl Jung, amb l'associació de paraules i els test projectius.
En els seus estudis sobre l'inconscient, Freud va observar que alguns elements d'aquest afecten a la vida de les persones. D'aquesta manera va arribar a la conclusió de que aquest inconscient era responsable dels simptomes físics, i si aquella persona aconseguia fer conscient allò que li provocava el simptoma físic, es curaria. Més endevant Freud avandona la hipnosi, ja que veu que tots els pacients no són igual de subsebtibles a aquesta tècnica.

Freud crea una teoria de la personalitat que ve determinada des de que naixem. El nen es mou pel principi de plaer, satisfacció inmediata. Les persones són egoístes i busquen satisfer les seves necessitats. L’ID i el SUPEREGO són dos entitats innates que es regeixen pel principi del plaer, es mouen per estar bé de forma immediata. Operen en solitari els primers dos anys de vida. A partir dels dos anys de vida, es desenvolupa una altre entitat: l'EGO. El nen comença a veure que no sempre pot satisfer les seves necessitats de forma inmediata. Es produeix un conflicte entre "el que vull fer" i "el que puc fer". És a partir de l'aparició del SUPEREGO,  que la persona comença a tenir en compte les altres persones.
A través d'aquests paràmetres, Freud explica la conducta humana.

 

Freud incorpora a la seva teoria un concepte anomenat libido. Per ell, és una energia vital (gran part de caire sexual), responsable dels nostres actes. A diferència d'altres autors com Algred Adler, que diu que el que ens mou és el poder o Viktor Frankl, que creu que és el sentit.
Basant-se en el concepte de libido, Freud va crear la seva Teoria del Desenvolupament Psicosexual. En aquesta teoria, Freud explica una serie de fases per on passa el libido i que en cas de no superar-les correctament es poden produir fixacions que afectaran al desenvolupament del comportament.
Les fases són:


1. Fase oral (fins els 2 anys de vida): obtenim plaer a través de la boca. Ens alimentem instintivament del pit de la mare. Si aquesta fase no es produeix de forma correcta, pot desenfolupar una fixació oral que al cap dels anys es manifestarà amb hàbits com fumar, mossegar-se les ungles... i la personalitat sol tendir al pesimisme o a l'agressivitat.

2. Fase anal (dels 2 als 3 anys): el nen és capaç de controlar els esfinters i això li produeix satisfacció.
La presió o insistència exceciva per part dels pares pot desenvolupar en el nen comportaments obsessius.

3. Fase fàl·lica (dels 3 als 6 anys): en aquesta etapa, nens i nenes descobreixen que no són iguals. Descobreixen els seus genitals. També es produeix el complex d'Edip (en els nens) i el d'Electra (en les nenes).

4. Fase de latència (dels 6 als 12 anys) : fase tranquil·la, on s'observa el principi d'una maduresa sexual fisiològica.

5. Fase genital (a partir dels 12 anys). 

Quan alguna part de l'inconscient intenta aflorir en el conscient de forma massiva, pot crear transtorns. Perquè això no passi, l'ego desenvolupa una sèrie de mètodes de defensa. D'aquesta manera s'aconsegueix preservar l'equilibri psíquic.
La filla de Freud, Anna, s'interessa pels mecanismes de defensa. Al 1966 proposa un llistat de nou mecanismes de defensa que l'EGO empra a favor de la persona:

1. Mecanisme de Repressió:  Freud el considerava el mecanisme d’acció més important el qual anomenava també defensa. Manté els impulsos inacceptables de l'ID fòra de la consciència, provocant un cost considerable donat que cal emprar una gran quantitat d’energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l’inconscient.

2. Mecanisme de Negació: consisteix en negarse a creure que un esdeveniment amenaçador o aversiu va tenir lloc o que una determinada condició existeix. La negació intenta mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu en cor d’afrontar.

3. Mecanisme de Projecció: la persona atribueix a les altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se’ls a si mateixa. La persona descarrega, ni que sigui parcialment, el seu impuls i s'oculta a si mateixa els sentiments que poden resultar amenaçadors.

4. Mecanisme de Racionalització: la persona redueix l'ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.

5. Mecanisme d'Intel·lectualització: consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.

6. Mecanisme de formació reactiva: una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

7. Mecanisme de Regressió:  actua quan davant de dificultats per afrontar una amenaça la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils, en les quals havia experimentat una fixació.

8. Mecanisme de Desplaçament: consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, donat que així es redueix l’ansietat.

9. Mecanisme de Sublimació: fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.

PRÀCTICA

Sublimar els 7 pecats capitals: la pràctica consisteix buscar una sortida constructiva i una de destructiva a cada un dels pecats capitals. Aquesta pràctica l'he realitzat amb l'Ània Pérez , l'Isaura Oms i la Marta Godino.

1. IRA:
-Constructiu: Anar al gimnàs.
-Destructiu: Trencar mobles.

2. LUXÚRIA:
-Constructiu: Mantenir una relació sexual sana.
-Destructiu: Obligar a algú a mantenir relacions, violació.

3. GULA:
-Constructiu: Portar una dieta equilibrada.
-Destructiu: Menjar tot el que tens a l'abast.

4. PERESA:
-Constructiu: Dormir les hores adequades per descansar bé.
-Destructiu: No fer res i deixar totes les responsabilitats de banda.

5. SUPÈRVIA:
-Constructiu: Tenir esperit de superació.
-Destructiu: Menysprear als altres.

6. ENVEJA:
-Constructiu: Admirar una persona.
-Destructiu: Causar mal físic a una altre persona.

7. AVARÍCIA:
-Constructiu: Treballar en una feina que et permeti tenir un bon nivell econòmic.
-Destructiu: Robar.

REFLEXIÓ 


Sense dubte, el psicoanàlisi es troba molt present avui dia. Des de que vam començar la carrera em sentit a parlar molt sobre aquest tema. Hem sentit opinions en contra i opinions a favor. No obstant, això demostra que Freud encara dona molt a parlar. Tot i així, les seves teories no s'ensenyen, ja que no es consideren científiques. Crec que es parla molt de Freud i de tots els estudis que va fer, però al mateix temps penso que de tot el que se sent a dir, la majoria de coses estan contextualitzades o distorsionades. És per això que molta gent té ideas equivocades sobre aquests temes. Potser l'error és que gairebé tothom està disposat a parlar sobre el psicoanàlisi, i no ho haurien de fer. Ja que moltes persones parlen sense coneixements previs en la matèria.

Respecte als mecanismes de defensa, crec que és molt curios com una vegada més la ment domina sobre nosaltres. Davant d'una situació, la nostra ment actua de forma inmediata per "protegir-nos" d'alguna manera i fer-nos sentir millor encara que sigui amagant la realitat. No entraré en temes de recolzament ni crítica al psiconàlisi, però penso que molts d'aquests mecanismes els utilitzem sovint per protegir-nos d'allò que ens fa mal. Mecanismes com el de negació o repressió en excés poden ser perillosos, ja d'alguna manera creen una ceguesa en la persona, que no li deixa veure el que passa de veritat.

Per últim, crec que la sublimació és necessària i alhora positiva. En la pràctica hem fet us d'aquest mecanisme i d'aquesta manera hem pogut transformar una cosa negativa en positiva. Això ens demostra que gairebé tot té un costat positiu i un de negatiu, depén de l'us que li doni la persona. Planteja una visió optimista de la vida, ja que si no hagués fet la pràctica no m'hagués plantejat que conceptes com l'avarícia o l'enveja utilitzats de forma raonable i equilibrada poden esdevenir conceptes positius.

PRÀCTICA 3: DISTORSIONS COGNITIVES.

INTRODUCCIÓ


Amb el conductisme consideraven que només eren objectes d'estudi de la psicologia les conductes observables. Fins que els seguidors de Watson i Skinner van pensar que això els limitava molt. D'aquesta manera va neixer el cognitivisme, fundat per Albert Ellis i Aaron T.Beck.
El cognitivisme es basa en l'esquema següent:



Amb el cognitivisme, les respostes davant d'un mateix estímul són molt diferents. El cognitivisme és la ciència que estudia la conducta (observable o no observable).
El cognitivisme creu que el tipus de pensaments que tingui la persona afecta al tipus de comportaments o emocions davant d'una situació.
A.Ellis i A.T.Beck van arribar a la conclusió de que hi han millors i pitjors formes de pensar. Hi ha formes de pensar distrorsionades: Distorsions cognitives.

 DISTORSIONS COGNITIVES  

Són patrons de pesnament que influeixen en com ens sentim, actuem, etc.
Es tracta d'esquemes equivocats d'interpretar els fets, que generen múltiples conseqüències negatives com:

                      - Alteracions emocionals fruit de la creença perjudicial en                           els pensaments negatius.
                      - Conflictes en les relacions amb els altres a partir de les                           interpretacions errònies que es generen.
                      - Forma de veure la vida, que pot esdevenir simplista i                               negativa.

L'esquema cognitiu d'aquestes distorsions cognitives és el següent:

Ellis va crear la teràpia racional emotiva (conductual) i Beck la teràpia cognitiva. Totes dues basades en la detecció de pensaments distorsionats i en la substitució de pensaments més ajustats.

Teràpia racional emotiva conductual: Va ser creada per Albert Ellis l'any 1955. Es basa en el concepte de mediació cognitiva, expressat amb la frase: "no són els fets, sino el que pensem sobre els fets, el que ens pertorba". La teràpia segueix l'esquema A-B-C. A representa els aconteixements observats pel subjecte, B representa Belief (creença) o interpretació del fet observat, i C representa les conseqüències emocionals de les interpretacions (B).
Teràpia cognitiva: creada per Beck als anys 60. La teràpia cognitiva manté una concepció psicològica centrada en els processo mentals (com el raonament, la memòria i l'atenció) i des d'un punt de vista intrapsiquic (entenent que existeix alguna cosa de la ment comparable d'unes persones a unes altres).

 Les distorsions cognitives estan classificades en 12 tipus:

 1) Generalització excessiva (Prenc casos aïlats i generalitzo la seva validesa a tota la resta)

 2) Abstracció selectiva (Enfoco exlusivament certs aspectes, usualment negatius, d'un esdeveniment o una            persona i excloc la resta de característiques).

 3) Polarització o pensament tot o res (Interpreto els esdeveniments i les persones en termes absoluts-sempre,      mai, tothom, ningú...)

4) Desqualificació d'allò positiu (Desestimo experiències positives per raons arbitràries).

5) Lectura del pensament (Pressuposo les intencions dels altres).

6) Endevinar el futur (Predic o profetitzo el resultat d'esdeveniments abans de que es donin).

7) Magnificació i minimització (Sobreestimo o subestimo esdeveniments o persones).

8) Raonament emocional (Formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals).

9) Etiquetar erròniament (Assigno un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva.     L'etiqueta acostuma a ser absoluta, inalterable i amb connotacions de prejudici).

10) Autoinculpació (Em faig responsable i culpable de qüestions diverses, sense ser-ne).

11) Personalització (Assumeixo que jo mateix o d'altres han causat determinades cosas directament).

12) Imperatiu categòric (M'imposo a mi mateix que hauria d'haver fet quelcom o que ho he de fer, o que no ho       hauria d'haver fet).


PRÀCTICA 


Aquesta pràctica l'he realitzat amb: Gemma Nicolau i Anael Prados.

La pràctica consisteix en posar dos pensaments com a exemple a cada tipus de distorsió cognitiva:

1. Generalització excessiva:
- Un home passa de llarg un semàfor amb el cotxe i penso: "els homes no saben conduïr".
- Un jove és maleducat i penso: "tots els joves són maleducats".

2. Abstracció selectiva:      
- Faig un viatge i una roda del cotxe es punxa, penso: "el viatge a sigut un desastre".
- Faig una exposició i m'entrebanco un parell de cops, penso: "m'ha sortit fatal".

3. Polarització o pensament tot o res:
- Vaig a comprar roba i dues coses em queden malament, penso: "mai em queda res bé".
 - Una mare li diu al fill: "sempre arribes tard, mai fas res, ningú m'ajuda,  tothom espera que ho faci tot jo".

4. Desqualificació d'allò positiu:
- "Ahir el noi que m'agrada estava carinyós amb mi; segur que havia begut".
- El meu amic em truca i penso: "segur que no tenía res més a fer".

5. Lectura de pensament:
- Caic a terra i penso: "segur que tothom que m'ha vist a pensat que sóc una sapastre".
- Responc malament una pregunta a classe i penso: "segur que pensen que sóc tonta".

6. Endevinar el futur:
- "Segur que d'aquí poc em deixa el novio".
- Demà tinc una excursió: "segur que plou".

7. Magnificació i minimització:
- Aquesta amiga no em fallarà; "és el meu aniversari i no em felicita".
- Penso: "segur que la festa de cap d'any serà horrible i aburrida" i després vaser la millor festa on he estat mai.      
8. Raonament emocional:
- Em posen un plat de menjar que no fa gaire bona olor, penso que per això no m'agradarà, i quan el provo està bonissim.
- Veig una noia amb roba cara i de color rosa; penso: "segur que és una pija i no em caurà bé".

9. Etiquetar erròniament:
- Faig un exercici bé a classe i penso: "sóc molt intel·ligent".
- Veig uns alemanys de vacances bevent molt i penso: "els alemanys són uns borratxos".

10. Autoinculpació:
- Es fa un treball en grup i la nota no es gaire alta, penso: "segur que la meva part estava malament".
- Vaig amb el meu amic i la seva parella i es barallen, penso: "segur que si jo no hagués vingut no s'haguessin barallat".

11. Personalització:
- Estem a la muntanya i cadascú diu que el camí segueix per un lloc diferent, escollim el meu i ens perdem, penso: "ha sigut culpa meva, si no hagués vingut no hauria passat".
- Anem de festa i ens ho passem molt bé, penso: "ha sigut fantastic gràcies a mi".

12. Imperatiu categòric:
- Trec mala nota en un examen i penso: "hauria d'haber estudiat més".
- Tinc un accident de cotxe i penso: "no hauria d'haver anat avui en cotxe".

REFLEXIÓ


En concret aquesta pràctica, no ha estat difícil de realitzar. Tant jo com el meu grup vam trobar fàcilment dos exemples per a cada tipus de distorsió cognitiva. No obstant, en alguns casos vam tenir certs dubtes, ja que moltes distrosions s'assemblen entre si. Penso que en ha sigut relativament fàcil trobar exemples, ja que és un tema que ens trobem el dia a dia. A més a més, la majoria d'exemples que em posat, són pensaments i situacions quotidianes en les quals ens hem trobat algun cop.
En la meva opinió, aquesta pràctica m'ha permés reflexionar sobre les persones i les formes de pensar que tenim. També m'ha portat a recapacitar sobre mi mateixa, aspectes i pensaments que passen per la meva ment cada día i que s'inclouen dins d'aquestes distrosions cognitives. Crec que tothom s'identifica amb alguna de les distorsions treballades. I que aquests pensaments no ens porten a res de bo, tot al contrari. Al mateix temps, crec que és pràcticament impossible eliminar aquests tipus de pensaments de la nostra ment, ja que es troben presents en moltes situacions al llarg de la nostra vida.

Mentre feia la pràctica m'ha sorgit un dubte, he pensat que hi ha persones més propenses a tenir aquestes distorsionsi persones més positives que en tenen menys. Per això em pregunto si aquesta tendència a pensar d'aquesta manera és innata o es va adquirint a mesura que creixem. Al mateix temps em pregunto si la genètica hi juga algún paper o és tant sols una barreja de factors en l'àmbient i el context en el que ens trobem.

En conlusió, crec que les distorsions cognitives són molt abundants entre nosaltres i que la majoria són fruit d'una societat competitiva, envejosa i hipòcrita com en la que avui vivim.


AMPLIACIÓ 


He trobat un vídeo que penso que explíca de forma simple i breu què són les distorsions cognitives:

Vídeo distorsions cognitives

També he considerat adient posar una breu biografia dels noms destacats en aquesta pràctica:

Albert Ellis:
Ellis va neixer a Pittsburg l'any 1913 i va viure a Nova York. Va tenir una infància difícil. Més endevant va tenir un problema renal greu i va deixar els esports pels llibres i el divorci dels seus pares quan només tenia 12 anys el van dur a treballar sobre la comprensió dels altres. A l'institut, Ellis volia fer-se un gran novel·lista americà. La Gran Depresió d'Estats Units va posar final al seu desig, però va arribar a la universitat al 1934 i es va graduar en administració i direcció d'empreses a la City University of New York. El primer negoci que va tenir va ser de pantalons, creat amb el seu germà. Al 1938 Ellis va arribar a ser director de personal d'una marca novedosa. No obstant, va utilitzar el seu temps lliure per esceriure. Poc a poc va adonar-se de que el que l'apassionava era assesorar als altres i l'any 1942 va tornar a la universitat a fer un programa de psicología clínica. Va començar la seva pràctica línica a temps parcial per a famílies i com a conseller sexual inmediatament després de rebre el títol al 1943. L'any 1947 va aconseguir el doctorat i va arribar a la conclusió de que el psiconàlisis era la forma més profunda i efectiva de teràpia.
A finals dels anys 40 ja ensenyava a la Universitat de Nova York i era cap de psicología de la clínica en el New Jersey Diagnostic Center i posteriorment en el New Jersey Deparment of Institutions and Agencies.
Amb l'experiència va observar que els pacients milloraven més ràpidament quan utilitzava procediments psiconalítics passius.
L'any 1955 Ellis ja ha abandonat completament el psiconàlisis, substituint la tècnica per una centrada en el canvi de les persones a través de la confrontació de les seves creences irracionals i persuadint-los per que adoptessin ideas racionals. Va publicar el seu primer llibre en REBT (Terapia Racional Emotiva). Dos anys més tard va fundar l'Institut per una Vida Racional.

Adjunto la direcció de la pàgina oficial d'Albert Ellis, on es pot trobar informació sobre ell:
http://www.albertellis.info/

Aaron T.Beck: 
Aaron Beck va néixer en Providence, Rhode Island, el 18 de juliol de 1921, sent el més petit dels seus tres germans. Els pares de Beck eren immigrants jueus. El naixement de Beck es va veure seguit per la defunció de la seva germana com a conseqüència d'una epidèmia de grip. Després de la mort de la seva germana, la mare de Beck es va sumir en una profunda depressió; aquesta depressió va desaparèixer amb el naixement de Beck (ull amb aquesta dada perquè més amunt diu que va néixer Beck i que posteriorment va morir la seva germana... favor de verificar). Beck considera que va ser aquí on es va arrelar la seva necessitat de control. Beck se sentia estúpid i incompetent després de sofrir una malaltia greu causada per una infecció en un braç trencat. No obstant això, Beck va aprendre com afrontar cognitivament les seves pors i problemes; això va ser el que va inspirar en anys posteriors la seva teoria i les seves teràpies.
Beck va ser a la Universitat de Brown, graduant-se mshns cum laude en 1942. En aquesta Universitat va ser triat membre de la Societat Phi Beta Kappa (la societat de graduats més prestigiosa per a graduacions de més de quatre anys), va ser editor associat del diari Brown Daily Herald, i va rebre el Francis Wayland Scholarship, el Premi d'Excel·lència en Oratòria de William Gaston i el Premi d'Assaig de Philo Sherman Bennett. Beck ingressa a l'Escola de Medicina de Yale i es va graduar com en 1946 en psicoanàlisi. A principis dels anys 1960 quan era psiquiatre a la Universitat de Pennsilvània, va desenvolupar la Teràpia Cognitiva. A causa del seu instint científic i investigador, va tractar de posar a prova algunes hipòtesis sobre els conceptes psicoanalíticos implicats en la depressió, dissenyant i duent a terme diferents experiments. A pesar que esperava validar gran part dels preceptes fonamentals del psicoanàlisi, es va sorprendre en trobar just el contrari. Aquestes investigacions li van portar a començar a buscar altres formes de conceptualitzar i explicar la depressió. Treballant amb pacients depressius, es va adonar que aquests pacients es caracteritzaven per experimentar pensaments negatius que envaïen les seves ments d'una forma espontània. Va denominar a aquestes cognicions pensaments negatius, i va descobrir que pel seu contingut es podien classificar en tres categories: aquelles que feien referència a si mateixos, les que feien referència al món i finalment les referides al futur. Va començar a ajudar als seus pacients a identificar i avaluar aquests pensaments i va trobar que fent això, els pacients eren capaços d'avaluar-los de forma més realista, la qual cosa conduïa al fet que se sentissin millor i es comportessin d'una manera més funcional.
 

PRÀCTICA 2: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA.

INTRODUCCIÓ:

La desensibilització sistemàtica s'emmarca en el camp de les tecniques terapeutiques basades en les teories de l'aprenentatge, concretament en el model de condicionament classic. La tècnica té el seu sustent teòric en el principi de la inhibició
recíproca, terme introduit per Sherrington (1906) per a designar la inhibició d'un
reflex espinal mitjançant un altre reflex. Més tard Wolpe agafa el terme per a fonamentar
el seu mètode de psicoterapia, basat en l'estudi de la neurosi experimental,
especialment en el treball de laboratori amb gossos per eliminar reaccions d'ansietat
neuròtica a través de la provocació simultania de respostes alimentícies.
Wolpe (1958) defineix la inhibició reciproca com el procés pel que "si en presència d'un estímul evocador d'ansietat, pot aconseguir-se una resposta antagònica que suprimeixi total o parcialment les respostes d'ansietat, llavors es debilitarà el vincle d'unió entre els estímuls i les respostes d'angoixa.
London (1964) és el primer en proposar que l'eficicia de la Dessensibilització Sistemàtica es deu en algunamesura a factors cognitius.Des del punt de vista molt particular d'Ellis (1962) l'exit de la D.S. s'explica pel canvi de les idees irracionals, que en principi provoquen l'ansietat.Els experiments de Valins i Ray (1967) han suggerit una explicació en termes emocionals-fsiològics i cognitius.
Les lleis de l'associacio estableixen que dues idees quedaran connectades si coincideixen en el temps, si s'hi assemblen o si són oposades. Ivan Pavlov amb el descobriment dels reflexos condicionats va unir la tradició reflexològica amb l'associacionista. El condicionament de Pavlov és el condicionament classic:Estímul -> Resposta. Els experiment de Pavlov mostraven el condicionament clàssic d'una resposta de tipus vegetatiu (el reflex salival). Els experiments posteriors de Beixterev (estímul incondicionat de tipus aversiu, descarrega elèctrica, provoca un reflex de retirada). I Watson (amb l'experiment del petit Albert) esten la possibilitat de condicionament clàssic a altres sistemes de resposta dels organismes. 

Experiment del Petit Albert

 
Mary Cover Jones va ser la impulsora de la dessensibilització sistemàtica. Va pensar que les por o fòbies es podien desapendre, ja que moltes pors són apreses. Mary Cover Jones experimenta amb un nen que té por als conills. Va pensar que si aconseguia que el nen associes els conills amb coses agradables i tranquilitzadores, el nen deixaria de tenir por. Per tant, la dessensibilització sistemàtica preten que mitjançant aproximancions successives anem associant aquella por amb relaxació i tranquilitat fins que la fòbia desapareix. Aquesta tècnica, entre d'altres, és conductista, doncs tracta de modificar la conducta. 
Més tard, Burrhus Frederic Skinner (1904-1990) incorpora un element nou al cuadre de Pavlov:
Estímul -> Resposta -> Conseqüència . Les respostes per tant estaran condicionades a les conseqüencies. D'aquesta manera, Skinner va creure que amb un nen, ell podria fer de l'infant el que volgués.


LES PORS


Les pors en general i qualsevol de les seves modalitats en l'etapa infantil suposen un fenomen universal i present en totes les cultures i temps. A petita escala, aquestes sensacions que es viuen com desagradables per part del nen o adolescent poden complir una funció de supervivència en el sentit d'apartar-lo de situacions de perill potencial (no acostar-se a certs animals, no entrar en llocs foscos, etc.).
Tanmateix, quan aquesta por és desadaptativa (no obeeix a cap causa real de perill o es sobrevaloren les possibles conseqüències) el resultat és un gran patiment per part del nen que la pateix. Tot i ser una por "irreal" pot arribar a condicionar el funcionament del nen i alterar sensiblement la seva capacitat per afrontar situacions quotidianes (anar a dormir, anar a l'escola, quedar-se sol, etc...). 
 Les pors són evolutives i "normals" a certa edat, canviant l'objecte temut a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. La tendència natural ha de ser que aquests vagin desapareixent progressivament. Però en alguns casos això no succeeix i podem parlar de temors o pors patològics que perseveren en el temps i poden derivar en trastrons que necessiten atenció psicològica (ansietat, fòbies). Establir la frontera entre el que és una por normal i no, no és fàcil i dependrà molt de l'edat del nen, la naturalesa de l'objecte temut, la intensitat, freqüència, patiment i el grau d'incapacitat que es produeix en el nen. 

 POR, FÒBIA I ANSIETAT 

Un nen pot sentir una por natural davant la presència d'un gos gran mostrant-se reticent a tocar-lo i mantenint-se discretament a certa distància (li té por).
En un altre nen la simple visió d'un gos a 100 metres o el seu lladrucs pot despertar-li la necessitat de córrer immediatament, sentint un malestar profund i necessitant allunyar-se a molta distància per tranquil·litzar-se. En aquest darrer cas no hi ha hagut cap causa objectiva que pugui justificar la por del nen (excepte en el cas que el nen hagués estat víctima amb anterioritat de l'acció d'algun gos). Les expectatives que el gos el pugui atacar quan va en companyia dels seus pares i el gos es troba a distància i va lligat són irracionals. Ha aquesta por irracional li diem fòbia.
L'ansietat és molt present en tots els processos de pors i, en especial, en les fòbies. El terme s'utilitza per posar de relleu les importants alteracions psicofisiològiques que es produeixen en el nostre organisme quan experimentem una por intensa. Aquest estat d'activació pot produir-se davant d'un estímul concret (fòbia específica) o tambè en ausència de qualsevol estímul. Senzillament la persona sent angoixa però no és capaç descriure les causes o aquestes són molt difuses. Alguns autors ho defineixen com "por a sentir por". 

Independentment de quina sigui la causa, l'activació fisiològica es manifesta, entre d'altres, per una activació de les glàndules sudorípares (mans enganxoses, humides), augment de la freqüència i intensitat cardíaca, elevació del to muscular, etc .. El cos es prepara per a una resposta d'escapament o fugida activant els sistemes motors. Si el nen és obligat a romandre davant l'estímul o la situació temuda, la veu es torna tremolosa, es produeixen bloqueigs, tics, etc. Cada nen manifestarà la seva ansietat de diferent manera segons les seves característiques.

L'ansietat fisiològica es retroalimenta creant un cercle viciós a nivell cognitiu amb els pensaments irracionals i tot plegat pot desencadenar i agreujar la crisi ansiosa.

PRÀCTICA 

Aquesta segona pràctica consisteix en elaborar 10 passos d'aproximacions successives per tal de que un nen/a deixi de tenir por a una cosa. Aquesta pràctica ha estat realitzada per Glòria Grau, Anna Peroliu i jo (Rocío Pinto). El professor ens va donar dos casos diferents a escollir i nosaltres vam decidir fer el cas número 1:

Un nen de set anys està veient la televisió amb la seva avia. En una de les noticies que surten, apareix un accident d'autobús amb imatges de persones mortes i ferides. Des d'aquell moment, el nen decideix que no tornarà a pujar mai més a un autobús. Però arriba el dia en que és necessari pujar-hi, i el nen té molta por i s'hi nega. 

A partir d'aquest cas, hem elaborat 10 passos per tal de que el nen pugui tornar a pujar amb normalitat a l'autobús:

1.    Que el nen vegi dibuixos animats on aparegui un autobús escolar i on hi surtin nens com ell pujant.
  
2.   Que el nen jugui amb joguines en forma d'augobús, per tal d'aproximar-se i familiaritzar-se amb la  figura.

3.   Seguir el bus local amb el cotxe, per tal de que el nen observi el recorregut que fa i la normalitat amb que          la gent puja i baixa. 

4.   Anar a l'estació d'autobusos amb els pares i passejar per les rodalies sense parlar sobre el tema i només           partint de l'observacnió de l'ambient i situació.

5.  Anar a la parada/estació de busos, seure i observar a la gent que puja i baixa, per tal de que es faci l'idea        de que no els hi passa res per pujar. 
  
6.  Mantenir una conversa amb algún o varis conductor d'autobúis i que li ensenyin com funciona per tal de que      agafi confiança amb el bus.

7.  Que acompayi els seus amics a pujar al bus i que després els reculli. És important sobretot que els vagi a          veure com tornen, per tal de que vegi que no els hi ha passat res durant el trajecte i estan sans i estalvis. 

8. Que el nen vagi a una estació d'autobusos, on pugui trobar algun autobus aparcat i intentar pujar per tal de       veure les mesures de seguretat i els equipaments amb els que compta l'autobus. D'aqueta manera                     aconseguirà una familiarització més proxima amb el vehicle. 

9.  Pujar a l'autobús acompanyat d'algú amb qui ell es senti segur. També pot portar joguines o algun tipus           d'entreteniment per tal de que no tingui tota l'atenció en la situació. Un cop acomodat i tranquil, fer un petit       trajecte (podrien ser dos carrers, o en el cas que el nen volgués continuar es faria un trajecte més llarg). 

10. Per últim, el nen ha de pujar a l'autobús per fer un trajecte amb una durada més llarga.


REFLEXIÓ 


Respecte a la pràctica, crec que els 10 passos s'han realitzat de forma molt relativa. Tot i que és normal, ja que no l'hem posat en pràctica. Segurament, si ho haguessim d'aplicar a un nen real, la progressió seria molt més difícil i s'haurien de fer canvis en el procés. El desenvolupament de la dessensibilització sistemàtica depén molt de la persona a la que se li aplica. 
Crec que aquests tipus de mètodes s'han d'aplicar lo més ràpid possible quan es detecta una por o fòbia. Perquè és molt més fàcil que funcioni amb un nen petit que amb un adult. No obstant, per acabar amb una por és molt important que la persona estigui disposada a participar i que les persones de l'entorn (sobretot la família) l'ajudin, ja que tenen un paper molt important dins d'aquest mètode. 

Sobre la dessensibilització sistemàtica, crec que és un mètode molt interessant. Trobo fascinant que les persones puguin arribar a agafar o deixar una por per mitjà d'associacions. 

Aquesta pràctica torna a fer-nos reflexionar sobre el poder que exerceix la nostra ment sobre nosaltres i al mateix temps, ens fa veure que el cervell és un mecanisme molt complex.