PRÀCTICA 2: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA.

INTRODUCCIÓ:

La desensibilització sistemàtica s'emmarca en el camp de les tecniques terapeutiques basades en les teories de l'aprenentatge, concretament en el model de condicionament classic. La tècnica té el seu sustent teòric en el principi de la inhibició
recíproca, terme introduit per Sherrington (1906) per a designar la inhibició d'un
reflex espinal mitjançant un altre reflex. Més tard Wolpe agafa el terme per a fonamentar
el seu mètode de psicoterapia, basat en l'estudi de la neurosi experimental,
especialment en el treball de laboratori amb gossos per eliminar reaccions d'ansietat
neuròtica a través de la provocació simultania de respostes alimentícies.
Wolpe (1958) defineix la inhibició reciproca com el procés pel que "si en presència d'un estímul evocador d'ansietat, pot aconseguir-se una resposta antagònica que suprimeixi total o parcialment les respostes d'ansietat, llavors es debilitarà el vincle d'unió entre els estímuls i les respostes d'angoixa.
London (1964) és el primer en proposar que l'eficicia de la Dessensibilització Sistemàtica es deu en algunamesura a factors cognitius.Des del punt de vista molt particular d'Ellis (1962) l'exit de la D.S. s'explica pel canvi de les idees irracionals, que en principi provoquen l'ansietat.Els experiments de Valins i Ray (1967) han suggerit una explicació en termes emocionals-fsiològics i cognitius.
Les lleis de l'associacio estableixen que dues idees quedaran connectades si coincideixen en el temps, si s'hi assemblen o si són oposades. Ivan Pavlov amb el descobriment dels reflexos condicionats va unir la tradició reflexològica amb l'associacionista. El condicionament de Pavlov és el condicionament classic:Estímul -> Resposta. Els experiment de Pavlov mostraven el condicionament clàssic d'una resposta de tipus vegetatiu (el reflex salival). Els experiments posteriors de Beixterev (estímul incondicionat de tipus aversiu, descarrega elèctrica, provoca un reflex de retirada). I Watson (amb l'experiment del petit Albert) esten la possibilitat de condicionament clàssic a altres sistemes de resposta dels organismes. 

Experiment del Petit Albert

 
Mary Cover Jones va ser la impulsora de la dessensibilització sistemàtica. Va pensar que les por o fòbies es podien desapendre, ja que moltes pors són apreses. Mary Cover Jones experimenta amb un nen que té por als conills. Va pensar que si aconseguia que el nen associes els conills amb coses agradables i tranquilitzadores, el nen deixaria de tenir por. Per tant, la dessensibilització sistemàtica preten que mitjançant aproximancions successives anem associant aquella por amb relaxació i tranquilitat fins que la fòbia desapareix. Aquesta tècnica, entre d'altres, és conductista, doncs tracta de modificar la conducta. 
Més tard, Burrhus Frederic Skinner (1904-1990) incorpora un element nou al cuadre de Pavlov:
Estímul -> Resposta -> Conseqüència . Les respostes per tant estaran condicionades a les conseqüencies. D'aquesta manera, Skinner va creure que amb un nen, ell podria fer de l'infant el que volgués.


LES PORS


Les pors en general i qualsevol de les seves modalitats en l'etapa infantil suposen un fenomen universal i present en totes les cultures i temps. A petita escala, aquestes sensacions que es viuen com desagradables per part del nen o adolescent poden complir una funció de supervivència en el sentit d'apartar-lo de situacions de perill potencial (no acostar-se a certs animals, no entrar en llocs foscos, etc.).
Tanmateix, quan aquesta por és desadaptativa (no obeeix a cap causa real de perill o es sobrevaloren les possibles conseqüències) el resultat és un gran patiment per part del nen que la pateix. Tot i ser una por "irreal" pot arribar a condicionar el funcionament del nen i alterar sensiblement la seva capacitat per afrontar situacions quotidianes (anar a dormir, anar a l'escola, quedar-se sol, etc...). 
 Les pors són evolutives i "normals" a certa edat, canviant l'objecte temut a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. La tendència natural ha de ser que aquests vagin desapareixent progressivament. Però en alguns casos això no succeeix i podem parlar de temors o pors patològics que perseveren en el temps i poden derivar en trastrons que necessiten atenció psicològica (ansietat, fòbies). Establir la frontera entre el que és una por normal i no, no és fàcil i dependrà molt de l'edat del nen, la naturalesa de l'objecte temut, la intensitat, freqüència, patiment i el grau d'incapacitat que es produeix en el nen. 

 POR, FÒBIA I ANSIETAT 

Un nen pot sentir una por natural davant la presència d'un gos gran mostrant-se reticent a tocar-lo i mantenint-se discretament a certa distància (li té por).
En un altre nen la simple visió d'un gos a 100 metres o el seu lladrucs pot despertar-li la necessitat de córrer immediatament, sentint un malestar profund i necessitant allunyar-se a molta distància per tranquil·litzar-se. En aquest darrer cas no hi ha hagut cap causa objectiva que pugui justificar la por del nen (excepte en el cas que el nen hagués estat víctima amb anterioritat de l'acció d'algun gos). Les expectatives que el gos el pugui atacar quan va en companyia dels seus pares i el gos es troba a distància i va lligat són irracionals. Ha aquesta por irracional li diem fòbia.
L'ansietat és molt present en tots els processos de pors i, en especial, en les fòbies. El terme s'utilitza per posar de relleu les importants alteracions psicofisiològiques que es produeixen en el nostre organisme quan experimentem una por intensa. Aquest estat d'activació pot produir-se davant d'un estímul concret (fòbia específica) o tambè en ausència de qualsevol estímul. Senzillament la persona sent angoixa però no és capaç descriure les causes o aquestes són molt difuses. Alguns autors ho defineixen com "por a sentir por". 

Independentment de quina sigui la causa, l'activació fisiològica es manifesta, entre d'altres, per una activació de les glàndules sudorípares (mans enganxoses, humides), augment de la freqüència i intensitat cardíaca, elevació del to muscular, etc .. El cos es prepara per a una resposta d'escapament o fugida activant els sistemes motors. Si el nen és obligat a romandre davant l'estímul o la situació temuda, la veu es torna tremolosa, es produeixen bloqueigs, tics, etc. Cada nen manifestarà la seva ansietat de diferent manera segons les seves característiques.

L'ansietat fisiològica es retroalimenta creant un cercle viciós a nivell cognitiu amb els pensaments irracionals i tot plegat pot desencadenar i agreujar la crisi ansiosa.

PRÀCTICA 

Aquesta segona pràctica consisteix en elaborar 10 passos d'aproximacions successives per tal de que un nen/a deixi de tenir por a una cosa. Aquesta pràctica ha estat realitzada per Glòria Grau, Anna Peroliu i jo (Rocío Pinto). El professor ens va donar dos casos diferents a escollir i nosaltres vam decidir fer el cas número 1:

Un nen de set anys està veient la televisió amb la seva avia. En una de les noticies que surten, apareix un accident d'autobús amb imatges de persones mortes i ferides. Des d'aquell moment, el nen decideix que no tornarà a pujar mai més a un autobús. Però arriba el dia en que és necessari pujar-hi, i el nen té molta por i s'hi nega. 

A partir d'aquest cas, hem elaborat 10 passos per tal de que el nen pugui tornar a pujar amb normalitat a l'autobús:

1.    Que el nen vegi dibuixos animats on aparegui un autobús escolar i on hi surtin nens com ell pujant.
  
2.   Que el nen jugui amb joguines en forma d'augobús, per tal d'aproximar-se i familiaritzar-se amb la  figura.

3.   Seguir el bus local amb el cotxe, per tal de que el nen observi el recorregut que fa i la normalitat amb que          la gent puja i baixa. 

4.   Anar a l'estació d'autobusos amb els pares i passejar per les rodalies sense parlar sobre el tema i només           partint de l'observacnió de l'ambient i situació.

5.  Anar a la parada/estació de busos, seure i observar a la gent que puja i baixa, per tal de que es faci l'idea        de que no els hi passa res per pujar. 
  
6.  Mantenir una conversa amb algún o varis conductor d'autobúis i que li ensenyin com funciona per tal de que      agafi confiança amb el bus.

7.  Que acompayi els seus amics a pujar al bus i que després els reculli. És important sobretot que els vagi a          veure com tornen, per tal de que vegi que no els hi ha passat res durant el trajecte i estan sans i estalvis. 

8. Que el nen vagi a una estació d'autobusos, on pugui trobar algun autobus aparcat i intentar pujar per tal de       veure les mesures de seguretat i els equipaments amb els que compta l'autobus. D'aqueta manera                     aconseguirà una familiarització més proxima amb el vehicle. 

9.  Pujar a l'autobús acompanyat d'algú amb qui ell es senti segur. També pot portar joguines o algun tipus           d'entreteniment per tal de que no tingui tota l'atenció en la situació. Un cop acomodat i tranquil, fer un petit       trajecte (podrien ser dos carrers, o en el cas que el nen volgués continuar es faria un trajecte més llarg). 

10. Per últim, el nen ha de pujar a l'autobús per fer un trajecte amb una durada més llarga.


REFLEXIÓ 


Respecte a la pràctica, crec que els 10 passos s'han realitzat de forma molt relativa. Tot i que és normal, ja que no l'hem posat en pràctica. Segurament, si ho haguessim d'aplicar a un nen real, la progressió seria molt més difícil i s'haurien de fer canvis en el procés. El desenvolupament de la dessensibilització sistemàtica depén molt de la persona a la que se li aplica. 
Crec que aquests tipus de mètodes s'han d'aplicar lo més ràpid possible quan es detecta una por o fòbia. Perquè és molt més fàcil que funcioni amb un nen petit que amb un adult. No obstant, per acabar amb una por és molt important que la persona estigui disposada a participar i que les persones de l'entorn (sobretot la família) l'ajudin, ja que tenen un paper molt important dins d'aquest mètode. 

Sobre la dessensibilització sistemàtica, crec que és un mètode molt interessant. Trobo fascinant que les persones puguin arribar a agafar o deixar una por per mitjà d'associacions. 

Aquesta pràctica torna a fer-nos reflexionar sobre el poder que exerceix la nostra ment sobre nosaltres i al mateix temps, ens fa veure que el cervell és un mecanisme molt complex.